Esta setmana s'han complit 15 anys de la mort d'en Carles Sabater.

Carles què...? Qui és eixe?

Eixa podria ser la reacció més normal al comunicar esta efemèride.

Bé, doncs resulta que en Carles Sabater va ser un músic i actor barceloní nascut a 1962. Com a músic, va destacar per ser el cantant d'un grup català de rock anomenat Sau. Este grup va editar onze àlbums des de 1987 fins a 1998. Entre les seues cançons més conegudes està Boig per tu, un himne de l'anomenat rock català. Entre els fets més importants assolits pel grup, a banda dels discos venuts –amb el seu àlbum El més gran dels pecadors, van arribar a ser disc d'or de l'època–, destaca haver participat al concert amb rècord europeu de major assistència a un esdeveniment en un lloc tancat junt a altres grups del moment i haver omplert la Monumental de Barcelona amb un recital en solitari que posteriorment es va editar en disc i on van comptar amb la col·laboració d'altres estrelles de la música. Altre aspecte important del grup es que feien música en català.



Una trajectòria professional gens menyspreable la d'este tal Carles Sabater, no? Aleshores per què, de segur que hi ha tanta gent del País Valencià que no coneix qui va ser el Carles, ni qui són els Sau, ni tan sols potser que haja sentit mai la seua cançó més important?

Podríem caure en l'error de considerar Sau com un grup musical de minories. Res més allunyat de la realitat. Amb els números que he exposat abans no crec que se'l puga considerar com a tal. I per l'estil de les seues cançons, m'atrevisc a afirmar que tampoc. Jo crec que si el Carles Sabater i Sau no són prou reconeguts a casa nostra, és simplement perquè provenien de Catalunya i cantaven en català.

I com és possible que ser d'una regió veïna que, a més, parla les mateixes llengües que es parlen ací, siga la raó d'este desconeixement? Tenim exemples ben clars d'artistes –que canten en castellà, això sí– de l'altra banda del planeta que han triomfat com qualsevol cantant o grup nascut a casa nostra. I ja no només els que canten en l'altre idioma que es parla ací, sinó també els que canten en anglés. Inclús qualsevol fet important relacionat amb la vida d'estos artistes és amplament difós pels mitjans de comunicació. L'exemple que recorde més recent i que pot il·lustrar el que dic va ser la mort d'Amy Winehouse. Però també podem pensar com traspassen fronteres els homenatges a altres artistes que ja van faltar fa més temps. Com pot ocórrer que, amb un cantant i un grup tan propers geogràficament i culturalment, el desconeixement siga la tònica general?

Per a mi, la raó principal d'este desconeixement ve donada per l'existència d'una barrera cultural, artificialment creada, per evitar que tota manifestació d'este caire, provinent de Catalunya i feta en català, arrele al País Valencià. Hui en dia, però, esta barrera està més debilitada, degut al paper difusor de les noves tecnologies com Internet, que han popularitzat grups com Manel, Els Amics de les Arts etc., però en l'època de Sau, no existia tot allò. L'única manera d'assabentar-se de grups de música en català era gràcies a TV3, ja que RTVV, recordem, va vetar inclús als músics que feien música en valencià i eren nascuts ací. A més, eixe menyspreu cap al producte en llengua pròpia, provinent tant d'ací com d'altres llocs on es parla la nostra llengua, ha sigut la política generalitzada dels mitjans de comunicació valencians i de les institucions –que, al cap i a la fi, controlen, d'alguna manera eixos mitjans–, interessats en esborrar tota relació cultural amb altres territoris del domini lingüístic comú. I es que, sí, l'existència d'eixa barrera, a la llum d'allò que ocorre amb altres artistes i grups musicals que canten en altres llengües, només obeeix a motius polítics.

No cal tornar enrere en el temps per constatar això. Hui en dia podem veure com la llengua encara és motiu de crispació per part dels qui ens governa. Gent que menysprea tota opinió qualificada sobre el valencià, quan el que diuen eixes opinions expertes i autoritzades contradiu el que ells necessiten sentir. Gent que s'ompli la boca amb la defensa de la nostra llengua, quan ni tan sols la parlen o la transmeten als seus fills. I ara parle dels que ara ens governen, però cal no oblidar als que ens van governar fins 1995, que tampoc van fer massa per la dignificació de la nostra cultura i tot allò que es feia en la nostra llengua. Mentre el rock català era amplament difós a Catalunya, ací ni es promovia ni s'alenava. Ni tan sols es feia –ni es fa– amb l'existència de grups autòctons cantant en valencià. I això que eren els d'ací.

La conseqüència de tot això és que mites aliens però que cantaven en la llengua d'Ausiàs March, com Carles Sabater, siguen pràcticament desconeguts malgrat la repercussió que va tindre la seua trajectòria musical i vital als seus llocs d'origen. I a més, molts grups de música que van nàixer a casa nostra, han existit i mort sense cap tipus de repercussió fora d'ambients minoritaris. Però d'este tema es podria parlar en altra publicació.

Per tot, cal que, quan siga possible, des de les institucions, es treballe per que casos com el del Carles Sabater, el grup Sau, i molts altres més conjunts i artistes que fan música en valencià des de distints territoris, no es troben amb una barrera creada només per aquells que, simplement no estan interessats en cap manifestació cultural feta en el nostre idioma.