Fronteres

Esta setmana s'han complit 15 anys de la mort d'en Carles Sabater.

– Carles què...? Qui és eixe?

Eixa podria ser la reacció més normal al comunicar esta efemèride.

Bé, doncs resulta que en Carles Sabater va ser un músic i actor barceloní nascut a 1962. Com a músic, va destacar per ser el cantant d'un grup català de rock anomenat Sau. Este grup va editar onze àlbums des de 1987 fins a 1998. Entre les seues cançons més conegudes està Boig per tu, un himne de l'anomenat rock català. Entre els fets més importants assolits pel grup, a banda dels discos venuts –amb el seu àlbum El més gran dels pecadors, van arribar a ser disc d'or de l'època–, destaca haver participat al concert amb rècord europeu de major assistència a un esdeveniment en un lloc tancat junt a altres grups del moment i haver omplert la Monumental de Barcelona amb un recital en solitari que posteriorment es va editar en disc i on van comptar amb la col·laboració d'altres estrelles de la música. Altre aspecte important del grup es que feien música en català.

Una trajectòria professional gens menyspreable la d'este tal Carles Sabater, no? Aleshores per què, de segur que hi ha tanta gent del País Valencià que no coneix qui va ser el Carles, ni qui són els Sau, ni tan sols potser que haja sentit mai la seua cançó més important?

Podríem caure en l'error de considerar Sau com un grup musical de minories. Res més allunyat de la realitat. Amb els números que he exposat abans no crec que se'l puga considerar com a tal. I per l'estil de les seues cançons, m'atrevisc a afirmar que tampoc. Jo crec que si el Carles Sabater i Sau no són prou reconeguts a casa nostra, és simplement perquè provenien de Catalunya i cantaven en català.

I com és possible que ser d'una regió veïna que, a més, parla les mateixes llengües que es parlen ací, siga la raó d'este desconeixement? Tenim exemples ben clars d'artistes –que canten en castellà, això sí– de l'altra banda del planeta que han triomfat com qualsevol cantant o grup nascut a casa nostra. I ja no només els que canten en l'altre idioma que es parla ací, sinó també els que canten en anglés. Inclús qualsevol fet important relacionat amb la vida d'estos artistes és amplament difós pels mitjans de comunicació. L'exemple que recorde més recent i que pot il·lustrar el que dic va ser la mort d'Amy Winehouse. Però també podem pensar com traspassen fronteres els homenatges a altres artistes que ja van faltar fa més temps. Com pot ocórrer que, amb un cantant i un grup tan propers geogràficament i culturalment, el desconeixement siga la tònica general?

Per a mi, la raó principal d'este desconeixement ve donada per l'existència d'una barrera cultural, artificialment creada, per evitar que tota manifestació d'este caire, provinent de Catalunya i feta en català, arrele al País Valencià. Hui en dia, però, esta barrera està més debilitada, degut al paper difusor de les noves tecnologies com Internet, que han popularitzat grups com Manel, Els Amics de les Arts etc., però en l'època de Sau, no existia tot allò. L'única manera d'assabentar-se de grups de música en català era gràcies a TV3, ja que RTVV, recordem, va vetar inclús als músics que feien música en valencià i eren nascuts ací. A més, eixe menyspreu cap al producte en llengua pròpia, provinent tant d'ací com d'altres llocs on es parla la nostra llengua, ha sigut la política generalitzada dels mitjans de comunicació valencians i de les institucions –que, al cap i a la fi, controlen, d'alguna manera eixos mitjans–, interessats en esborrar tota relació cultural amb altres territoris del domini lingüístic comú. I es que, sí, l'existència d'eixa barrera, a la llum d'allò que ocorre amb altres artistes i grups musicals que canten en altres llengües, només obeeix a motius polítics.

No cal tornar enrere en el temps per constatar això. Hui en dia podem veure com la llengua encara és motiu de crispació per part dels qui ens governa. Gent que menysprea tota opinió qualificada sobre el valencià, quan el que diuen eixes opinions expertes i autoritzades contradiu el que ells necessiten sentir. Gent que s'ompli la boca amb la defensa de la nostra llengua, quan ni tan sols la parlen o la transmeten als seus fills. I ara parle dels que ara ens governen, però cal no oblidar als que ens van governar fins 1995, que tampoc van fer massa per la dignificació de la nostra cultura i tot allò que es feia en la nostra llengua. Mentre el rock català era amplament difós a Catalunya, ací ni es promovia ni s'alenava. Ni tan sols es feia –ni es fa– amb l'existència de grups autòctons cantant en valencià. I això que eren els d'ací.

La conseqüència de tot això és que mites aliens però que cantaven en la llengua d'Ausiàs March, com Carles Sabater, siguen pràcticament desconeguts malgrat la repercussió que va tindre la seua trajectòria musical i vital als seus llocs d'origen. I a més, molts grups de música que van nàixer a casa nostra, han existit i mort sense cap tipus de repercussió fora d'ambients minoritaris. Però d'este tema es podria parlar en altra publicació.

Per tot, cal que, quan siga possible, des de les institucions, es treballe per que casos com el del Carles Sabater, el grup Sau, i molts altres més conjunts i artistes que fan música en valencià des de distints territoris, no es troben amb una barrera creada només per aquells que, simplement no estan interessats en cap manifestació cultural feta en el nostre idioma.

Curiositats del valencià dels nostres pobles i comarques (I)

Hi ha un poble ben bonic i que té molt potencial turístic d'interior (apunteu gent de la Cheneralitat) que es diu Bocairent. Està situat entre muntanyes, al límit de la província de València, diuen que a la comarca de la Vall d'Albaida, molt prop d'Ontinyent.

Vista de Bocairent amb el pont de Darrere la Vila, per Enrique Íñiguez Rodríguez

Famós per les seues mantes, la seua plaça de bous excavada a la roca, les Covetes dels Moros, les seues dansades, el seu alberg rural, ideal per fer trobades de partits polítics rojos i catalanistes, i molt conegut també per la coca, i no precisament la de llanda. Inclús a més d'algú se li ha ocorregut de demanar que el poble passe a dir-se Cocairent per aquest fet.

Pel que també és famós aquest poble és per la seua interessant costum, al parlar el valencià, de menjar-se completament la t final d'algunes paraules. Per exemple: Ells no diuen que viuen a Bocairent, sinó a Bocairen'. Tampoc diuen que per entrar al poble has de travessar el Pont de Sant Blai, sinó el pon' de San Blai. I de cap manera diran que estan vomitant tot el matí per culpa de la ressaca, sinó que estan vomitan'... o bé, en tot cas bosan' ;). I el millor de tot, es que t'ho escriuran a un whatsapp, SMS etc. tal i com ho pronuncien!

També és molt curiós veure com a aquest poble, els jovenets aficionats a ideologies totalitàries que tenen com a símbol les rojigualdes amb pollastre inclòs (que a tots llocs hi ha), en el 99% dels casos, són valencianoparlants, i resulta molt graciós vore'ls intentar parlar castellà, i fer esforços per amagar el seu descomunal accent i, per tant, el seu origen de poble i la seua verdadera llengua. I es què, sembla que l'auto-odi i la mediocritat, no entenen de fronteres ací al nostre país, encara que un lloc estiga situat a un enclavament relativament aïllat.

I finalment recordeu, si aneu a Bocairent i es caguen en la mare que vos va parir o us recriminen qualsevol cosa, us estaran bonegant, com el títol del meu bloc. Bé, en tot cas bonegan'.

Salut!

Malparits

És normal que els cadells del PP es riguen dels preferentistes. 

Total, ells són fills de papà. Estalvis? Preferents? Participacions subordinades? Això què és? Ells no cauen en eixos convencionalismes i instruments per a pobres que no tenen on caure morts. No les necessiten.

Ells només han d'estendre la mà per a que papà els done 100, 200 o 1000€, per anar de festa amb els amics, per comprar-se roba de marca, per llogar una limusina per fer postureo al Instagram, per gastar-s'ho en tecnologia cool però efímera..

Treballar? Ells allarguen la seua vida estudiantil fins als 30 o més a les seues universitats catòliques i de pagament. I una vegada acaben, no els cal xafar la cua de l'atur ni caure en la baixesa d'enviar currículums. Això és massa vulgar. De segur que ja tenen el lloc assegurat a l'empresa de papà, al partit, o ocupant algun càrrec públic, gràcies també, al partit. Això del treball també forma part del postureo de la seua vida. Una cosa més per a matar el temps. No sempre es pot estar de party.

Ei, està molt bé. Hi ha qui té sort en la vida. Hi ha gent que naix amb estrela i hi ha gent que naix estrellada, que li anem a fer.

Però que es burlen de la gent que no ha tingut tanta sort, gent que s'ha trencat el llom treballant i estalviant uns quants milers d'euros (que per a ells, són miserables) per tal de tindre un coixí econòmic front a la vellea o, simplement, per tindre un caprici o poder llegar alguna cosa als seus fills i que han perdut d'aquesta manera... que es riguen d'això, clarament és de ser uns malparits.

Agafeu-ho com vulgueu.

25 d'abril

Hui, 25 d'abril de 2013, commemorem la derrota a la Batalla d'Almansa a 1707. Per a nosaltres els valencians, aquella desfeta va comportar l'abolició dels nostres furs i, en la pràctica, la pèrdua de la relativa independència del nostre Regne dins de la monarquia hispànica, fent que acabarem subjectes a les lleis i dominis castellans i provocant que la nostra llengua fora substituïda pel castellà en tots els àmbits formals de la vida quotidiana.

Hui, 306 anys després d'aquella ignomínia, hem recuperat una mínima part del nostre autogovern. Però, tot i això, noves Batalles d'Almansa amenacen allò que ens ha costat tant de tornar a tindre i allò que ens queda per construir.

Aquestes noves batalles, però, no són guerres a l'ús, sinó tàctiques que pretenen l'objectiu final de fer-nos desaparèixer definitivament com a poble, actuant de diverses maneres:

Estrangulant-nos financerament, fent inestable el nostre estat del benestar i tot allò que hem conquerit al llarg del temps per millorar la nostra qualitat de vida i fent-nos més dependents d'allò que els nostres polítics servils han de demanar al govern central com qui demana almoina.

Discriminant la nostra llengua pròpia i a tot aquell que vol usar-la de manera corrent a la seua vida amb lleis i decrets que, per molt plurilingüisme que fomenten, són un cavall de Troia del monolingüisme que l'estat espanyol vol imposar.

Menyspreant el nostre ja minvat autogovern, que ha deixat de ser un símbol d'unió dels valencians i s'ha convertit en un simple instrument al servei de polítics que no creuen en ell i que l'han utilitzat com el seu mas particular. A banda, també, de reduir-lo a la mínima expressió degut a la onada recentralitzadora que, amb l'excusa de la crisi, s'està imposant des de Madrid.

Per tot això, hui més que mai, pense que tots aquells que formem part d'aquesta cooperativa política que és Compromís, vinguem d'on vinguem, a banda de seguir treballant per les persones i les causes justes com feu ahir el nostre diputat Joan Baldoví al congrés espanyol, no hem d'oblidar d'on venim,  qui som i en què ens volen convertir.

Tenim la responsabilitat de lluitar per aconseguir un finançament més just, un concert econòmic que repare el greuge històric de les valencianes i valencians en matèria financera i que ens permeta decidir on i com invertir els nostres propis diners de cara a millorar la qualitat de vida de les persones.

Tenim el deure de reafirmar-nos en l'obligació de seguir reclamant la dignificació de la nostra llengua pròpia, el valencià, dins del marc multicultural i sense fronteres de la societat de hui en dia.

Tenim la necessitat d'implicar-nos, si cap, més encara, en la missió de dignificar les nostres institucions pròpies i fer-les de nou senya d'identitat de totes les valencianes i els valencians i no elements dels quals avergonyir-se.

I en definitiva, hem de seguir amb aquest compromís que tenim amb el País Valencià, per recuperar la nostra consciència com a poble i algun dia decidir lliurement quin lloc volem ocupar al món com a tal.

Obrint Pas

Quasi tots els meus grups de música preferits o que m'agraden per damunt de la mitjana, ho fan perquè, en algun moment, les seues cançons m'han fet de banda sonora i em recorden un fet, un moment, una persona... Quan vaig conèixer els Obrint Pas, no va passar això.

Era allà per l'any 2006. Recorde que era per l'època de l'aniversari de la mort d'en Guillem Agulló, assassinat a mans feixistes anys enrere. Buscant informació sobre aquest fet, vaig llegir que un grup valencià, els Obrint Pas, li havien dedicat una cançó titulada No tingues por. Pensat i fet. Vaig fer el que a aquella època estava de moda: Tirar d'Emule –feia poc que em podia connectar a Internet–. La vaig trobar, la vaig sentir i em va resultar un poc estranya. Cal dir que jo, en aquells moments, estava –encara que, potser no em corresponguera– en un estat de post-adolescència efervescent en el que m'identificava molt amb les cançons de El Canto del Loco i Pereza. L'única cosa que havia escoltat recentment en català era Sau, que m'havien agradat molt, i pensava que Obrint Pas serien del mateix estil, però em vaig equivocar.

Malgrat la decepció inicial, uns mesos després vaig llegir que Obrint Pas tenia un disc en directe, enregistrat al multitudinari concert del 25 d'abril que havien fet a 2005. En moviment, era el nom d'eixe treball. Dóna la casualitat que sempre he tingut la mania de, si deien que un grup era molt bo i jo no l'havia escoltat o no m'acabava de convèncer, intentar trobar alguna actuació en directe per comprovar-ho; sempre he pensat que d'aquesta manera és com el grup aconsegueix el so que realment vol i sense cap possible distorsió de la ma d'algun productor massa personalista. Per tant, per aquesta costum meua, vaig utilitzar l'Emule de nou –espere que no em denuncien– i vaig aconseguir el seu últim treball.

Encara que seguia poc acostumat a aquest tipus de música, amb les successives escoltes del disc, vaig començar a apreciar les seues cançons. Començant pel No tingues por, que sona molt millor en el disc en directe –i amb el discurs previ de la germana de Guillem, sona impressionant– i seguint amb la reivindicativa El foc i la paraula, passant per la emocionant La Flama i continuant amb a tendra Esperant, la emocionant Del sud i acabant amb la festiva El cant dels maulets. Tot i això, quan vaig veure les imatges en DVD corresponents a aquell concert, vaig apreciar tota la dimensió sociopolítica del grup de manera gràfica. I en aquell moment, el significat que li donaven a les cançons, tant el grup com el públic assistent, malgrat que en moltes coses podíem coincidir, no era del tot del meu gust, sobretot en allò referit a l'àmbit nacional dels valencians. A això li sumava que encara no tenia cap moment important de la meua vida associat a la música d'Obrint Pas i donava com a resultat que la meua estima pel grup no era prou sòlida per perdurar en el temps.

Poc a poc, vaig anar oblidant les bones impressions que m'havia causat musicalment aquell disc en directe, posant per davant les altres, no tant positives. A més, em vaig encabotar en trobar altres grups de música que cantaren en català i tingueren menys missatge polític i foren més pareguts a les bandes que escoltava en castellà. Aleshores va ser quan vaig trobar als Pinka, de Xàbia o als Whiskyn's, de Reus. I per circumstàncies personals també, quan Obrint Pas van traure el seu nou disc al 2007, el Benvinguts al paradís, pràcticament ni em vaig assabentar.

I va arribar el 2011 i amb ell, el nou disc: Coratge. Vaig sentir el senzill de presentació del disc i recorde haver sentit també Al país de l'olivera. Amb aquesta última ja vaig notar un canvi molt positiu, i es que era una cançó lenta, que no tractava directament ni de revolucions ni de combats ni res per l'estil, sinó que era una composició evocadora de la bellesa del nostre país. Tot i això, jo seguia en la mateixa dinàmica musical. Estava molt enganxat a l'últim disc dels M-Clan en aquell moment, que portava per nom Para no ver el final, i m'havien descobert eixa exquisida combinació de rock i soul que havien parit en aquell treball. Em tenia absorbit. A més, eixe estiu de 2011 vaig descobrir als Lax 'n' Busto –més enllà de la seua cançó Llença't– al seu disc enregistrat en directe a la sala Apolo de Barcelona. Amb ells, vaig trobar un altre grup, la música del qual era exactament de l'estil que jo sempre buscava. I a més era un grup en plena vigència. Per tot això, l'últim disc dels Obrint Pas va passar un poc desapercebut per a mi. Seguia ocorrent-me el mateix de sempre. No lligava música amb moments. Però això va ser així fins l'any passat. Dos instants clau van fer que canviara esta dinàmica d'amor-odi que jo tenia amb el grup.

Un d'ells va ser al congrés del BLOC JOVE. En un dels entreactes, entre parlaments, exposicions de mocions i votacions, van posar a la megafonia el tema Seguirem. I de sobte, la gent que allí estava present, va començar a fer cor en la tornada de la cançó. Eixa reacció espontània em va cridar poderosament l'atenció i feu què, inconscientment, jo també connectara amb la melodia. Era una cançó positivista, d'esperança en el futur, de confiança en que tot anirà a millor. I tota aquella gent cantant-la fabricava un moment emotiu, simbòlic, i també el moment que jo necessitava per estrenar la meua connexió amb el grup i renovar el meu interés per ells.

Poc temps vaig tardar en aconseguir l'àlbum Coratge, de manera íntegra i sentir-lo detingudament. I vaig confirmar que aquell grup que jo havia escoltat per primera vegada sis anys abans, havia canviat a millor. Ja no parlaven només de lluita i revolució. Ja no només eren dolçaina i altres instruments secundaris. Eren molt més. Em va sorprendre l'estellesiana La vida sense tu, l'alegre Coratge, l'experimental Se'n va amb el vent, la canyera Barcelona, la sentimental Al país de l'olivera... I em va encantar la nostàlgica Si tanque els ulls: La cançó que va protagonitzar el segon instant clau per fer, per fi, que Obrint Pas, passara a formar part dels grups musicals que han tocat la seua música en la meua vida.

Aquell instant clau definitiu es va produir al meu primer concert dels de Xavi Sarrià i Miquel Gironés. De nou amb el BLOC JOVE, estàvem celebrant la nostra Trobada Nacionalista de primavera, i durant la segona nit de la mateixa, ens vàrem acostar fins a Xaló (Marina Alta), on es celebrava el festival Help Àfrica dins la mostra Xalònia i on actuaven ells. I allí mateix, mentre sonaven les notes de Si tanque els ulls, una cosa va passar... Una cosa que em quedaré per a mi ;). Però aquell va ser el moment, una mirada, una sensació... l'espurna adequada, que va causar que Obrint Pas i jo, quedarem units, definitivament per sempre.

I ara, que quasi no fa un any encara que són un dels meus grups preferits, van i ens deixen per un temps indefinit. Qui m'anava a dir a mi, sis anys enrere, que em donaria tanta llàstima i m'emplenaria de pesar aquest anunci!

Potser vam tindre les nostres diferències musicals, potser vam tindre les nostres diferències ideològiques, però la veritat es què heu acabat formant part de la meua vida més del que jo em pensava. Amb el vostre ajut he aprés a apreciar el mestissatge musical, més enllà del pop dels 40 Principales. En part, per vosaltres, he aprés a estimar més la festa popular; la reivindicació d'allò just amb la música, tot i què no estiga d'acord al cent per cert en tot el que opineu. També, malgrat què, malauradament no compartim la mateixa idea de País Valencià, m'he ensenyat a respectar diferents punts de vista sobre eixe tema i he aprés a trobar punts de trobada: la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, que això sí, és de tots i es troba amenaçada per aquells que s'emboliquen en ella i després la marginen i desprestigien a l'hora de la veritat. I sobretot, finalment, gràcies a vosaltres he afegit una cançó més a la banda sonora de la meua vida que, passe el que passe, estarà unida a aquell moment en que vau passar a formar part d'ella.

Fins prompte!

Segon i últim concert d'Obrint Pas al que he assistit fins la data. Pedreguer 2012

Senyera

Arran de la campanya “El 9 d'Octubre, penja la senyera”, encetada per la Coalició Compromís al caliu d'aquesta festivitat, he pogut comprovar, pel que he vist en fòrums de discussió interns, que el tema dels símbols identitaris valencians, i en especial, el tema de la bandera que ens representa, no està gens tancat. Això, al menys, pel que respecta a les files del nacionalisme valencià representat per Compromís i, indirectament, pel BLOC, partit que és membre de la coalició.

La meua opinió personal al respecte sobre el tema de la bandera dels valencians, és què, hui en dia, preguntes de l'estil “senyera coronada o quatribarrada?”, estan fora de lloc. Preferisc plantejar-me altres qüestions més importants com són “espoli o pacte fiscal?”, “economia al servei dels bancs o al servei de les persones?”, “Corredor Central o Corredor Mediterrani?”, “privatització de serveis públics o serveis públics de qualitat?”, “600.000 parats o plena ocupació?”. I així, moltes més. Vaja! que hi ha moltes coses molt més importants que calen solucionar al nostre país abans que discutir per unes barres, triangles i franges!

De tota manera, per a mi, un país que no té clar els seus símbols, té un problema. Podriem circumscriure aquest problema només als àmbits del nacionalisme valencià, però la realitat, al meu parèixer, és què, tot i que fa vora més de 30 anys que tenim la senyera coronada com a símbol oficial de la comunitat autònoma, aquesta és acceptada majoritàriament (inclús per la majoria de valencianistes), però vista amb certa indiferència per la resta de la població, quan no amb recel.

I clar, tot i què, com he dit abans, hi ha coses hui en dia molt més urgents i importants que atendre, i de les quals, els nacionalistes valencians, pense que som els únics que podem plantejar solucions que ens beneficien, el tema de la senyera és un assumpte al que cal trobar solució permanent... algun dia.

Personalment, jo no sé que fer. La meua opinió sobre aquest fet està molt en línia amb allò publicat a Internet, allà pel 2006, per Ferran Esquilache, Vicent Baydal, Montxo Vicente i Pere Fuset que es troba recopilat al document Entorn de la Bandera del País Valencià. Potser, primerament caldria arribar a un consens entre nosaltres per definir una simbologia concreta en la que els nostres objectius i aspiracions es troben ben representats i tots ens trobem còmodes, i després, si algun dia comptem amb un suport majoritari per part de la gent, ratificaríem aquesta simbologia...

Però bé, tot i que ja he dit que no sé que fer exactament amb l'assumpte de la bandera, sí tinc una cosa ben clara respecte a això, i és el següent: Fem el que fem, cal abstindre's d'utilitzar símbols que no són pròpiament valencians. I una mostra ben clara són les senyeres estelades blaves i rojes que podem veure a molts actes en els quals, els que ens considerem nacionalistes valencians hi som presents.

Així com les tradicionals senyeres coronades i quatribarrades amb l'escut de Pere el Cerimoniós o les quatribarrades nues sí tenen un component genuïnament valencià, si consultem informació sobre les estelades esmentades abans, veiem què els seus origens, funcions i significació es circumscriuen a l'àmbit català. I dic l'àmbit català perquè també es considera que representen (especialment l'estelada roja) als Països Catalans, i el concepte polític de Països Catalans tal i com s'entén generalment, considera de nació catalana tot allò des de Salses a Guardamar, per tant nega la nacionalitat valenciana. I si el nacionalisme valencià representa el moviment pel reconeixement de la personalitat política, lingüística, cultural i nacional del País Valencià i de la Nació Valenciana, no té trellat la utilització d'aquestos símbols per part de qui ens considerem nacionalistes valencians. I vull aclarar què, per a mi, un nacionalisme valencià que té com a referència la nació catalana, no és nacionalisme valencià, sinó regionalisme, i és anàlog al regionalisme de nació espanyola. I en la meua opinió, el regionalisme valencià de nació catalana no soluciona els problemes que tenim a causa del nostre estàtus a l'Estat Espanyol i la relació amb aquest. En tot cas, els problemes només canviarien de localització geogràfica del centre de decisió que els causen.

Per tant, l'única convicció que tinc claríssima és eixa: evitar la utilització d'estelades catalanes en les manifestacions públiques on el nacionalistes valencians som presents. Ara, si em pregunten “quatribarrada o coronada?” jo contestaré amb altra pregunta: “per què no reclamem un concert econòmic com Euskadi o Navarra?”.

Reforma

Hui ha entrat en vigor la reforma laboral aprovada pel govern d'Hispanistan. Tots hem pogut saber de les bondats d'aquesta reforma segons els altaveus del PP, però jo –i supose que qualsevol treballador amb dos dits de front–, extraurà unes conclusions paregudes a les que he arribat: La reforma laboral abarateix l'acomiadament i enforteix la prevalència dels interessos de l'empresa.

Pel que he entés, ara resulta molt més barat i fàcil acomiadar a un treballador. Es passa d'indemnitzacions de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats a compensacions de 33 dies amb un màxim de 24 mensualitats. Això si s'aconsegueix demostrar davant un jutge que l'acomiadament és improcedent perquè, per defecte, l'acomiadament és procedent amb una indemnització de 20 dies per any. A més, s'aclarixen les causes “objectives” d'un acomiadament procedent. Entre elles, les pèrdues econòmiques reals o previstes o la disminució de beneficis. O siga, que si una empresa tenia uns guanys de deu milions d'euros i ara només en guanya nou, ja té l'excusa perfecta per desfer-se d'aquells empleats que demanen massa augment de sou i trobar uns altres de menys reivindicatius. I per si fora poc, les xicotetes i mitjanes empreses podran contractar gent amb un període de prova d'un any. Una “interessant” modalitat de contractació temporal encoberta amb acomiadament gratuït. Es de destacar també que ara l'empresa podrà utilitzar el recurs de l'expedient de regulació d'ocupació sense necessitat de demanar autorització administrativa...

Per altra banda, els interessos empresarials ixen molt ben parats. La negociació col·lectiva queda pràcticament reduïda a cendres. Els convenis d'empresa prevalen sobre els sectorials i en qualsevol moment es pot revisar el conveni propi en vigor, podent adoptar mesures a la carta que rebaixen pactes assolits en nivells superiors. També és més fàcil recórrer al despenjament de les condicions pactades per raons econòmiques i s'amplien les matèries en les que l'empresa pot desentendre's dels pactes, com per exemple, els salaris, els horaris, la jornada, el sistema de treball, els torns... I a més a més, ara, el treballador que tinga un salari superior al que estableix el conveni, podrà veure reduït els seus guanys gràcies a la voluntat de l'empresa, que podrà al·legar raons de “competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball de l'empresa” per baixar-li el sou. Si no li interessa, doncs 20 díes per any amb un màxim de 12 mensualitats, i a la cua de l'atur que s'està molt bé amb tant de calor humà...

M'agradaria molt que aquesta reforma servira per buidar de gent sense feina el SERVEF i que, de pas, tots guanyarem diners a cabassos –empresaris i treballadors– i tots fórem contents, feliços i productius. Però malauradament, i veient que amb un acomiadament tan “car” com fins ara teníem, hi ha vora cinc milions i mig de parats, no pareix que l'abaratament d'aquest siga la solució per crear llocs de treball. Si el recurs per competir amb Xina és posar al nivell d'aquell país els nostres drets i sous i proporcionar serveis dignes de Somàlia o Angola mentre es volen mantindre preus d'Alemanya o Anglaterra, anem apanyats. Espere equivocar-me...

He buscat la paraula "esclau" a les imatges del Google, per il·lustrar l'entrada i m'ha eixit açò (?)

Anotació final: M'ha encantat la reacció a la reforma laboral de certa fauna social que roman per diverses xàrcies socials. Gent destacada per muntar un dos de maig per “defendre” l'educació i la sanitat públiques –mentre probablement utilitzen la sanitat privada i no han xafat mai un col·legi públic– o la reproducció del carranc d'Alaska a l'estepa siberiana i no han emés ni una sola crítica a aquest atemptat contra els drets de la gent treballadora. És clar, que pot ser a ells no els afecte tot açò perquè el concepte del treball –treball de veritat, 40 hores setmanals, calfament de cap a casa, 22 díes de vacances a l'any i gràcies, hores i feines extres no retribuïdes...– no l'han tastat en la seua vida ni tenen intenció de fer-ho.