Senyera

Arran de la campanya “El 9 d'Octubre, penja la senyera”, encetada per la Coalició Compromís al caliu d'aquesta festivitat, he pogut comprovar, pel que he vist en fòrums de discussió interns, que el tema dels símbols identitaris valencians, i en especial, el tema de la bandera que ens representa, no està gens tancat. Això, al menys, pel que respecta a les files del nacionalisme valencià representat per Compromís i, indirectament, pel BLOC, partit que és membre de la coalició.

La meua opinió personal al respecte sobre el tema de la bandera dels valencians, és què, hui en dia, preguntes de l'estil “senyera coronada o quatribarrada?”, estan fora de lloc. Preferisc plantejar-me altres qüestions més importants com són “espoli o pacte fiscal?”, “economia al servei dels bancs o al servei de les persones?”, “Corredor Central o Corredor Mediterrani?”, “privatització de serveis públics o serveis públics de qualitat?”, “600.000 parats o plena ocupació?”. I així, moltes més. Vaja! que hi ha moltes coses molt més importants que calen solucionar al nostre país abans que discutir per unes barres, triangles i franges!

De tota manera, per a mi, un país que no té clar els seus símbols, té un problema. Podriem circumscriure aquest problema només als àmbits del nacionalisme valencià, però la realitat, al meu parèixer, és què, tot i que fa vora més de 30 anys que tenim la senyera coronada com a símbol oficial de la comunitat autònoma, aquesta és acceptada majoritàriament (inclús per la majoria de valencianistes), però vista amb certa indiferència per la resta de la població, quan no amb recel.

I clar, tot i què, com he dit abans, hi ha coses hui en dia molt més urgents i importants que atendre, i de les quals, els nacionalistes valencians, pense que som els únics que podem plantejar solucions que ens beneficien, el tema de la senyera és un assumpte al que cal trobar solució permanent... algun dia.

Personalment, jo no sé que fer. La meua opinió sobre aquest fet està molt en línia amb allò publicat a Internet, allà pel 2006, per Ferran Esquilache, Vicent Baydal, Montxo Vicente i Pere Fuset que es troba recopilat al document Entorn de la Bandera del País Valencià. Potser, primerament caldria arribar a un consens entre nosaltres per definir una simbologia concreta en la que els nostres objectius i aspiracions es troben ben representats i tots ens trobem còmodes, i després, si algun dia comptem amb un suport majoritari per part de la gent, ratificaríem aquesta simbologia...

Però bé, tot i que ja he dit que no sé que fer exactament amb l'assumpte de la bandera, sí tinc una cosa ben clara respecte a això, i és el següent: Fem el que fem, cal abstindre's d'utilitzar símbols que no són pròpiament valencians. I una mostra ben clara són les senyeres estelades blaves i rojes que podem veure a molts actes en els quals, els que ens considerem nacionalistes valencians hi som presents.

Així com les tradicionals senyeres coronades i quatribarrades amb l'escut de Pere el Cerimoniós o les quatribarrades nues sí tenen un component genuïnament valencià, si consultem informació sobre les estelades esmentades abans, veiem què els seus origens, funcions i significació es circumscriuen a l'àmbit català. I dic l'àmbit català perquè també es considera que representen (especialment l'estelada roja) als Països Catalans, i el concepte polític de Països Catalans tal i com s'entén generalment, considera de nació catalana tot allò des de Salses a Guardamar, per tant nega la nacionalitat valenciana. I si el nacionalisme valencià representa el moviment pel reconeixement de la personalitat política, lingüística, cultural i nacional del País Valencià i de la Nació Valenciana, no té trellat la utilització d'aquestos símbols per part de qui ens considerem nacionalistes valencians. I vull aclarar què, per a mi, un nacionalisme valencià que té com a referència la nació catalana, no és nacionalisme valencià, sinó regionalisme, i és anàlog al regionalisme de nació espanyola. I en la meua opinió, el regionalisme valencià de nació catalana no soluciona els problemes que tenim a causa del nostre estàtus a l'Estat Espanyol i la relació amb aquest. En tot cas, els problemes només canviarien de localització geogràfica del centre de decisió que els causen.

Per tant, l'única convicció que tinc claríssima és eixa: evitar la utilització d'estelades catalanes en les manifestacions públiques on el nacionalistes valencians som presents. Ara, si em pregunten “quatribarrada o coronada?” jo contestaré amb altra pregunta: “per què no reclamem un concert econòmic com Euskadi o Navarra?”.

Reforma

Hui ha entrat en vigor la reforma laboral aprovada pel govern d'Hispanistan. Tots hem pogut saber de les bondats d'aquesta reforma segons els altaveus del PP, però jo –i supose que qualsevol treballador amb dos dits de front–, extraurà unes conclusions paregudes a les que he arribat: La reforma laboral abarateix l'acomiadament i enforteix la prevalència dels interessos de l'empresa.

Pel que he entés, ara resulta molt més barat i fàcil acomiadar a un treballador. Es passa d'indemnitzacions de 45 dies per any treballat amb un màxim de 42 mensualitats a compensacions de 33 dies amb un màxim de 24 mensualitats. Això si s'aconsegueix demostrar davant un jutge que l'acomiadament és improcedent perquè, per defecte, l'acomiadament és procedent amb una indemnització de 20 dies per any. A més, s'aclarixen les causes “objectives” d'un acomiadament procedent. Entre elles, les pèrdues econòmiques reals o previstes o la disminució de beneficis. O siga, que si una empresa tenia uns guanys de deu milions d'euros i ara només en guanya nou, ja té l'excusa perfecta per desfer-se d'aquells empleats que demanen massa augment de sou i trobar uns altres de menys reivindicatius. I per si fora poc, les xicotetes i mitjanes empreses podran contractar gent amb un període de prova d'un any. Una “interessant” modalitat de contractació temporal encoberta amb acomiadament gratuït. Es de destacar també que ara l'empresa podrà utilitzar el recurs de l'expedient de regulació d'ocupació sense necessitat de demanar autorització administrativa...

Per altra banda, els interessos empresarials ixen molt ben parats. La negociació col·lectiva queda pràcticament reduïda a cendres. Els convenis d'empresa prevalen sobre els sectorials i en qualsevol moment es pot revisar el conveni propi en vigor, podent adoptar mesures a la carta que rebaixen pactes assolits en nivells superiors. També és més fàcil recórrer al despenjament de les condicions pactades per raons econòmiques i s'amplien les matèries en les que l'empresa pot desentendre's dels pactes, com per exemple, els salaris, els horaris, la jornada, el sistema de treball, els torns... I a més a més, ara, el treballador que tinga un salari superior al que estableix el conveni, podrà veure reduït els seus guanys gràcies a la voluntat de l'empresa, que podrà al·legar raons de “competitivitat, productivitat o organització tècnica o del treball de l'empresa” per baixar-li el sou. Si no li interessa, doncs 20 díes per any amb un màxim de 12 mensualitats, i a la cua de l'atur que s'està molt bé amb tant de calor humà...

M'agradaria molt que aquesta reforma servira per buidar de gent sense feina el SERVEF i que, de pas, tots guanyarem diners a cabassos –empresaris i treballadors– i tots fórem contents, feliços i productius. Però malauradament, i veient que amb un acomiadament tan “car” com fins ara teníem, hi ha vora cinc milions i mig de parats, no pareix que l'abaratament d'aquest siga la solució per crear llocs de treball. Si el recurs per competir amb Xina és posar al nivell d'aquell país els nostres drets i sous i proporcionar serveis dignes de Somàlia o Angola mentre es volen mantindre preus d'Alemanya o Anglaterra, anem apanyats. Espere equivocar-me...

He buscat la paraula "esclau" a les imatges del Google, per il·lustrar l'entrada i m'ha eixit açò (?)

Anotació final: M'ha encantat la reacció a la reforma laboral de certa fauna social que roman per diverses xàrcies socials. Gent destacada per muntar un dos de maig per “defendre” l'educació i la sanitat públiques –mentre probablement utilitzen la sanitat privada i no han xafat mai un col·legi públic– o la reproducció del carranc d'Alaska a l'estepa siberiana i no han emés ni una sola crítica a aquest atemptat contra els drets de la gent treballadora. És clar, que pot ser a ells no els afecte tot açò perquè el concepte del treball –treball de veritat, 40 hores setmanals, calfament de cap a casa, 22 díes de vacances a l'any i gràcies, hores i feines extres no retribuïdes...– no l'han tastat en la seua vida ni tenen intenció de fer-ho.

San Francisco Camps

Francisco Camps ha sigut declarat innocent del delicte de suborn impropi que se li imputava. Tot i això m'agradaria destacar certs fets:

• De quatre imputats inicialment, dos s'han declarat culpables: Rafael Betoret i Víctor Campos.
• Betoret, a banda de declarar-se culpable va tornar els vestits que li van regalar.
• Ricardo Costa i Francisco Camps anaven a declarar-se també culpables, però finalment no ho van fer perquè Camps es va fer enrere.
• Camps es va fer enrere perquè diu que és innocent.
• Camps també és l'home que diu que som la millor Comunitat del món. Que els grans esdeveniments duran prosperitat. Que anava a crear no-se-quants milers de llocs de treball. Que és el president més votat de les democràcies occidentals. Que no arriba a final de mes. Que no paga mai amb targeta de crèdit. Que no guarda les factures...
• Camps no sols diu totes aquestes coses, sinó que se les creu i les defén com si foren verdaderes. De totes formes, tenint un poc de criteri es pot demostrar –ja que ha eixit en premsa– que totes aquestes coses que diu el, de nou, Molt Honorable, excepte les tres últimes son totalment falses. I les tres últimes, amb un poc de sentit comú, no són molt creïbles.
• Que es crega innocent pot obeir a la mateixa raó per la qual es creu totes les altres brofegades que ha soltat alguna vegada i que he enumerat abans.
• Les converses dels acusats i la gent relacionada amb aquests i els suposats caps de la trama corrupta deixen prou palés que de “relació professional” res.
• La quantitat de testimonis i dades objectives que declaraven culpables als acusats i què, finalment han sigut superades per un menor nombre de testimonis muts, contradictoris o fervorosament seguidors dels acusats.

Sí, Francisco Camps és innocent legalment i això no ho discutisc –ni els meus coneixements sobre lleis em deixen fer-ho–. Però després del que ha eixit a la llum durant el procés judicial, realment és pot considerar a l'ex-President èticament innocent als ulls de qualsevol ciutadà amb un poc de juí i esperit crític?

Bó, al menys, després de tot aquest llarg periple legal, el santoral catòlic ha augmentat en un membre més: San Francisco Camps.