dimecres, 14 d’agost del 2013

És normal que els cadells del PP es riguen dels preferentistes. 



Total, ells són fills de papà. Estalvis? Preferents? Participacions subordinades? Això què és? Ells no cauen en eixos convencionalismes i instruments per a pobres que no tenen on caure morts. No les necessiten.

Ells només han d'estendre la mà per a que papà els done 100, 200 o 1000€, per anar de festa amb els amics, per comprar-se roba de marca, per llogar una limusina per fer postureo al Instagram, per gastar-s'ho en tecnologia cool però efímera..

Treballar? Ells allarguen la seua vida estudiantil fins als 30 o més a les seues universitats catòliques i de pagament. I una vegada acaben, no els cal xafar la cua de l'atur ni caure en la baixesa d'enviar currículums. Això és massa vulgar. De segur que ja tenen el lloc assegurat a l'empresa de papà, al partit, o ocupant algun càrrec públic, gràcies també, al partit. Això del treball també forma part del postureo de la seua vida. Una cosa més per a matar el temps. No sempre es pot estar de party.

Ei, està molt bé. Hi ha qui té sort en la vida. Hi ha gent que naix amb estrela i hi ha gent que naix estrellada, que li anem a fer.

Però que es burlen de la gent que no ha tingut tanta sort, gent que s'ha trencat el llom treballant i estalviant uns quants milers d'euros (que per a ells, són miserables) per tal de tindre un coixí econòmic front a la vellea o, simplement, per tindre un caprici o poder llegar alguna cosa als seus fills i que han perdut d'aquesta manera... que es riguen d'això, clarament és de ser uns malparits.

Agafeu-ho com vulgueu.

dijous, 25 d’abril del 2013




Hui, 25 d'abril de 2013, commemorem la derrota a la Batalla d'Almansa a 1707. Per a nosaltres els valencians, aquella desfeta va comportar l'abolició dels nostres furs i, en la pràctica, la pèrdua de la relativa independència del nostre Regne dins de la monarquia hispànica, fent que acabarem subjectes a les lleis i dominis castellans i provocant que la nostra llengua fora substituïda pel castellà en tots els àmbits formals de la vida quotidiana.

Hui, 306 anys després d'aquella ignomínia, hem recuperat una mínima part del nostre autogovern. Però, tot i això, noves Batalles d'Almansa amenacen allò que ens ha costat tant de tornar a tindre i allò que ens queda per construir.

Aquestes noves batalles, però, no són guerres a l'ús, sinó tàctiques que pretenen l'objectiu final de fer-nos desaparèixer definitivament com a poble, actuant de diverses maneres:

Estrangulant-nos financerament, fent inestable el nostre estat del benestar i tot allò que hem conquerit al llarg del temps per millorar la nostra qualitat de vida i fent-nos més dependents d'allò que els nostres polítics servils han de demanar al govern central com qui demana almoina.

Discriminant la nostra llengua pròpia i a tot aquell que vol usar-la de manera corrent a la seua vida amb lleis i decrets que, per molt plurilingüisme que fomenten, són un cavall de Troia del monolingüisme que l'estat espanyol vol imposar.

Menyspreant el nostre ja minvat autogovern, que ha deixat de ser un símbol d'unió dels valencians i s'ha convertit en un simple instrument al servei de polítics que no creuen en ell i que l'han utilitzat com el seu mas particular. A banda, també, de reduir-lo a la mínima expressió degut a la onada recentralitzadora que, amb l'excusa de la crisi, s'està imposant des de Madrid.

Per tot això, hui més que mai, pense que tots aquells que formem part d'aquesta cooperativa política que és Compromís, vinguem d'on vinguem, a banda de seguir treballant per les persones i les causes justes com feu ahir el nostre diputat Joan Baldoví al congrés espanyol, no hem d'oblidar d'on venim,  qui som i en què ens volen convertir.

Tenim la responsabilitat de lluitar per aconseguir un finançament més just, un concert econòmic que repare el greuge històric de les valencianes i valencians en matèria financera i que ens permeta decidir on i com invertir els nostres propis diners de cara a millorar la qualitat de vida de les persones.

Tenim el deure de reafirmar-nos en l'obligació de seguir reclamant la dignificació de la nostra llengua pròpia, el valencià, dins del marc multicultural i sense fronteres de la societat de hui en dia.

Tenim la necessitat d'implicar-nos, si cap, més encara, en la missió de dignificar les nostres institucions pròpies i fer-les de nou senya d'identitat de totes les valencianes i els valencians i no elements dels quals avergonyir-se.

I en definitiva, hem de seguir amb aquest compromís que tenim amb el País Valencià, per recuperar la nostra consciència com a poble i algun dia decidir lliurement quin lloc volem ocupar al món com a tal.


diumenge, 24 de març del 2013

Quasi tots els meus grups de música preferits o que m'agraden per damunt de la mitjana, ho fan perquè, en algun moment, les seues cançons m'han fet de banda sonora i em recorden un fet, un moment, una persona... Quan vaig conèixer els Obrint Pas, no va passar això.

Era allà per l'any 2006. Recorde que era per l'època de l'aniversari de la mort d'en Guillem Agulló, assassinat a mans feixistes anys enrere. Buscant informació sobre aquest fet, vaig llegir que un grup valencià, els Obrint Pas, li havien dedicat una cançó titulada No tingues por. Pensat i fet. Vaig fer el que a aquella època estava de moda: Tirar d'Emule –feia poc que em podia connectar a Internet–. La vaig trobar, la vaig sentir i em va resultar un poc estranya. Cal dir que jo, en aquells moments, estava –encara que, potser no em corresponguera– en un estat de post-adolescència efervescent en el que m'identificava molt amb les cançons de El Canto del Loco i Pereza. L'única cosa que havia escoltat recentment en català era Sau, que m'havien agradat molt, i pensava que Obrint Pas serien del mateix estil, però em vaig equivocar.

Malgrat la decepció inicial, uns mesos després vaig llegir que Obrint Pas tenia un disc en directe, enregistrat al multitudinari concert del 25 d'abril que havien fet a 2005. En moviment, era el nom d'eixe treball. Dóna la casualitat que sempre he tingut la mania de, si deien que un grup era molt bo i jo no l'havia escoltat o no m'acabava de convèncer, intentar trobar alguna actuació en directe per comprovar-ho; sempre he pensat que d'aquesta manera és com el grup aconsegueix el so que realment vol i sense cap possible distorsió de la ma d'algun productor massa personalista. Per tant, per aquesta costum meua, vaig utilitzar l'Emule de nou –espere que no em denuncien– i vaig aconseguir el seu últim treball.

Encara que seguia poc acostumat a aquest tipus de música, amb les successives escoltes del disc, vaig començar a apreciar les seues cançons. Començant pel No tingues por, que sona molt millor en el disc en directe –i amb el discurs previ de la germana de Guillem, sona impressionant– i seguint amb la reivindicativa El foc i la paraula, passant per la emocionant La Flama i continuant amb a tendra Esperant, la emocionant Del sud i acabant amb la festiva El cant dels maulets. Tot i això, quan vaig veure les imatges en DVD corresponents a aquell concert, vaig apreciar tota la dimensió sociopolítica del grup de manera gràfica. I en aquell moment, el significat que li donaven a les cançons, tant el grup com el públic assistent, malgrat que en moltes coses podíem coincidir, no era del tot del meu gust, sobretot en allò referit a l'àmbit nacional dels valencians. A això li sumava que encara no tenia cap moment important de la meua vida associat a la música d'Obrint Pas i donava com a resultat que la meua estima pel grup no era prou sòlida per perdurar en el temps.

Poc a poc, vaig anar oblidant les bones impressions que m'havia causat musicalment aquell disc en directe, posant per davant les altres, no tant positives. A més, em vaig encabotar en trobar altres grups de música que cantaren en català i tingueren menys missatge polític i foren més pareguts a les bandes que escoltava en castellà. Aleshores va ser quan vaig trobar als Pinka, de Xàbia o als Whiskyn's, de Reus. I per circumstàncies personals també, quan Obrint Pas van traure el seu nou disc al 2007, el Benvinguts al paradís, pràcticament ni em vaig assabentar.

I va arribar el 2011 i amb ell, el nou disc: Coratge. Vaig sentir el senzill de presentació del disc i recorde haver sentit també Al país de l'olivera. Amb aquesta última ja vaig notar un canvi molt positiu, i es que era una cançó lenta, que no tractava directament ni de revolucions ni de combats ni res per l'estil, sinó que era una composició evocadora de la bellesa del nostre país. Tot i això, jo seguia en la mateixa dinàmica musical. Estava molt enganxat a l'últim disc dels M-Clan en aquell moment, que portava per nom Para no ver el final, i m'havien descobert eixa exquisida combinació de rock i soul que havien parit en aquell treball. Em tenia absorbit. A més, eixe estiu de 2011 vaig descobrir als Lax 'n' Busto –més enllà de la seua cançó Llença't– al seu disc enregistrat en directe a la sala Apolo de Barcelona. Amb ells, vaig trobar un altre grup, la música del qual era exactament de l'estil que jo sempre buscava. I a més era un grup en plena vigència. Per tot això, l'últim disc dels Obrint Pas va passar un poc desapercebut per a mi. Seguia ocorrent-me el mateix de sempre. No lligava música amb moments. Però això va ser així fins l'any passat. Dos instants clau van fer que canviara esta dinàmica d'amor-odi que jo tenia amb el grup.

Un d'ells va ser al congrés del BLOC JOVE. En un dels entreactes, entre parlaments, exposicions de mocions i votacions, van posar a la megafonia el tema Seguirem. I de sobte, la gent que allí estava present, va començar a fer cor en la tornada de la cançó. Eixa reacció espontània em va cridar poderosament l'atenció i feu què, inconscientment, jo també connectara amb la melodia. Era una cançó positivista, d'esperança en el futur, de confiança en que tot anirà a millor. I tota aquella gent cantant-la fabricava un moment emotiu, simbòlic, i també el moment que jo necessitava per estrenar la meua connexió amb el grup i renovar el meu interés per ells.

Poc temps vaig tardar en aconseguir l'àlbum Coratge, de manera íntegra i sentir-lo detingudament. I vaig confirmar que aquell grup que jo havia escoltat per primera vegada sis anys abans, havia canviat a millor. Ja no parlaven només de lluita i revolució. Ja no només eren dolçaina i altres instruments secundaris. Eren molt més. Em va sorprendre l'estellesiana La vida sense tu, l'alegre Coratge, l'experimental Se'n va amb el vent, la canyera Barcelona, la sentimental Al país de l'olivera... I em va encantar la nostàlgica Si tanque els ulls: La cançó que va protagonitzar el segon instant clau per fer, per fi, que Obrint Pas, passara a formar part dels grups musicals que han tocat la seua música en la meua vida.

Aquell instant clau definitiu es va produir al meu primer concert dels de Xavi Sarrià i Miquel Gironés. De nou amb el BLOC JOVE, estàvem celebrant la nostra Trobada Nacionalista de primavera, i durant la segona nit de la mateixa, ens vàrem acostar fins a Xaló (Marina Alta), on es celebrava el festival Help Àfrica dins la mostra Xalònia i on actuaven ells. I allí mateix, mentre sonaven les notes de Si tanque els ulls, una cosa va passar... Una cosa que em quedaré per a mi ;). Però aquell va ser el moment, una mirada, una sensació... l'espurna adequada, que va causar que Obrint Pas i jo, quedarem units, definitivament per sempre.

I ara, que quasi no fa un any encara que són un dels meus grups preferits, van i ens deixen per un temps indefinit. Qui m'anava a dir a mi, sis anys enrere, que em donaria tanta llàstima i m'emplenaria de pesar aquest anunci!

Potser vam tindre les nostres diferències musicals, potser vam tindre les nostres diferències ideològiques, però la veritat es què heu acabat formant part de la meua vida més del que jo em pensava. Amb el vostre ajut he aprés a apreciar el mestissatge musical, més enllà del pop dels 40 Principales. En part, per vosaltres, he aprés a estimar més la festa popular; la reivindicació d'allò just amb la música, tot i què no estiga d'acord al cent per cert en tot el que opineu. També, malgrat què, malauradament no compartim la mateixa idea de País Valencià, m'he ensenyat a respectar diferents punts de vista sobre eixe tema i he aprés a trobar punts de trobada: la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, que això sí, és de tots i es troba amenaçada per aquells que s'emboliquen en ella i després la marginen i desprestigien a l'hora de la veritat. I sobretot, finalment, gràcies a vosaltres he afegit una cançó més a la banda sonora de la meua vida que, passe el que passe, estarà unida a aquell moment en que vau passar a formar part d'ella.

Fins prompte!

Segon i últim concert d'Obrint Pas al que he assistit fins la data. Pedreguer 2012