Obrint Pas

Quasi tots els meus grups de música preferits o que m'agraden per damunt de la mitjana, ho fan perquè, en algun moment, les seues cançons m'han fet de banda sonora i em recorden un fet, un moment, una persona... Quan vaig conèixer els Obrint Pas, no va passar això.

Era allà per l'any 2006. Recorde que era per l'època de l'aniversari de la mort d'en Guillem Agulló, assassinat a mans feixistes anys enrere. Buscant informació sobre aquest fet, vaig llegir que un grup valencià, els Obrint Pas, li havien dedicat una cançó titulada No tingues por. Pensat i fet. Vaig fer el que a aquella època estava de moda: Tirar d'Emule –feia poc que em podia connectar a Internet–. La vaig trobar, la vaig sentir i em va resultar un poc estranya. Cal dir que jo, en aquells moments, estava –encara que, potser no em corresponguera– en un estat de post-adolescència efervescent en el que m'identificava molt amb les cançons de El Canto del Loco i Pereza. L'única cosa que havia escoltat recentment en català era Sau, que m'havien agradat molt, i pensava que Obrint Pas serien del mateix estil, però em vaig equivocar.

Malgrat la decepció inicial, uns mesos després vaig llegir que Obrint Pas tenia un disc en directe, enregistrat al multitudinari concert del 25 d'abril que havien fet a 2005. En moviment, era el nom d'eixe treball. Dóna la casualitat que sempre he tingut la mania de, si deien que un grup era molt bo i jo no l'havia escoltat o no m'acabava de convèncer, intentar trobar alguna actuació en directe per comprovar-ho; sempre he pensat que d'aquesta manera és com el grup aconsegueix el so que realment vol i sense cap possible distorsió de la ma d'algun productor massa personalista. Per tant, per aquesta costum meua, vaig utilitzar l'Emule de nou –espere que no em denuncien– i vaig aconseguir el seu últim treball.

Encara que seguia poc acostumat a aquest tipus de música, amb les successives escoltes del disc, vaig començar a apreciar les seues cançons. Començant pel No tingues por, que sona molt millor en el disc en directe –i amb el discurs previ de la germana de Guillem, sona impressionant– i seguint amb la reivindicativa El foc i la paraula, passant per la emocionant La Flama i continuant amb a tendra Esperant, la emocionant Del sud i acabant amb la festiva El cant dels maulets. Tot i això, quan vaig veure les imatges en DVD corresponents a aquell concert, vaig apreciar tota la dimensió sociopolítica del grup de manera gràfica. I en aquell moment, el significat que li donaven a les cançons, tant el grup com el públic assistent, malgrat que en moltes coses podíem coincidir, no era del tot del meu gust, sobretot en allò referit a l'àmbit nacional dels valencians. A això li sumava que encara no tenia cap moment important de la meua vida associat a la música d'Obrint Pas i donava com a resultat que la meua estima pel grup no era prou sòlida per perdurar en el temps.

Poc a poc, vaig anar oblidant les bones impressions que m'havia causat musicalment aquell disc en directe, posant per davant les altres, no tant positives. A més, em vaig encabotar en trobar altres grups de música que cantaren en català i tingueren menys missatge polític i foren més pareguts a les bandes que escoltava en castellà. Aleshores va ser quan vaig trobar als Pinka, de Xàbia o als Whiskyn's, de Reus. I per circumstàncies personals també, quan Obrint Pas van traure el seu nou disc al 2007, el Benvinguts al paradís, pràcticament ni em vaig assabentar.

I va arribar el 2011 i amb ell, el nou disc: Coratge. Vaig sentir el senzill de presentació del disc i recorde haver sentit també Al país de l'olivera. Amb aquesta última ja vaig notar un canvi molt positiu, i es que era una cançó lenta, que no tractava directament ni de revolucions ni de combats ni res per l'estil, sinó que era una composició evocadora de la bellesa del nostre país. Tot i això, jo seguia en la mateixa dinàmica musical. Estava molt enganxat a l'últim disc dels M-Clan en aquell moment, que portava per nom Para no ver el final, i m'havien descobert eixa exquisida combinació de rock i soul que havien parit en aquell treball. Em tenia absorbit. A més, eixe estiu de 2011 vaig descobrir als Lax 'n' Busto –més enllà de la seua cançó Llença't– al seu disc enregistrat en directe a la sala Apolo de Barcelona. Amb ells, vaig trobar un altre grup, la música del qual era exactament de l'estil que jo sempre buscava. I a més era un grup en plena vigència. Per tot això, l'últim disc dels Obrint Pas va passar un poc desapercebut per a mi. Seguia ocorrent-me el mateix de sempre. No lligava música amb moments. Però això va ser així fins l'any passat. Dos instants clau van fer que canviara esta dinàmica d'amor-odi que jo tenia amb el grup.

Un d'ells va ser al congrés del BLOC JOVE. En un dels entreactes, entre parlaments, exposicions de mocions i votacions, van posar a la megafonia el tema Seguirem. I de sobte, la gent que allí estava present, va començar a fer cor en la tornada de la cançó. Eixa reacció espontània em va cridar poderosament l'atenció i feu què, inconscientment, jo també connectara amb la melodia. Era una cançó positivista, d'esperança en el futur, de confiança en que tot anirà a millor. I tota aquella gent cantant-la fabricava un moment emotiu, simbòlic, i també el moment que jo necessitava per estrenar la meua connexió amb el grup i renovar el meu interés per ells.

Poc temps vaig tardar en aconseguir l'àlbum Coratge, de manera íntegra i sentir-lo detingudament. I vaig confirmar que aquell grup que jo havia escoltat per primera vegada sis anys abans, havia canviat a millor. Ja no parlaven només de lluita i revolució. Ja no només eren dolçaina i altres instruments secundaris. Eren molt més. Em va sorprendre l'estellesiana La vida sense tu, l'alegre Coratge, l'experimental Se'n va amb el vent, la canyera Barcelona, la sentimental Al país de l'olivera... I em va encantar la nostàlgica Si tanque els ulls: La cançó que va protagonitzar el segon instant clau per fer, per fi, que Obrint Pas, passara a formar part dels grups musicals que han tocat la seua música en la meua vida.

Aquell instant clau definitiu es va produir al meu primer concert dels de Xavi Sarrià i Miquel Gironés. De nou amb el BLOC JOVE, estàvem celebrant la nostra Trobada Nacionalista de primavera, i durant la segona nit de la mateixa, ens vàrem acostar fins a Xaló (Marina Alta), on es celebrava el festival Help Àfrica dins la mostra Xalònia i on actuaven ells. I allí mateix, mentre sonaven les notes de Si tanque els ulls, una cosa va passar... Una cosa que em quedaré per a mi ;). Però aquell va ser el moment, una mirada, una sensació... l'espurna adequada, que va causar que Obrint Pas i jo, quedarem units, definitivament per sempre.

I ara, que quasi no fa un any encara que són un dels meus grups preferits, van i ens deixen per un temps indefinit. Qui m'anava a dir a mi, sis anys enrere, que em donaria tanta llàstima i m'emplenaria de pesar aquest anunci!

Potser vam tindre les nostres diferències musicals, potser vam tindre les nostres diferències ideològiques, però la veritat es què heu acabat formant part de la meua vida més del que jo em pensava. Amb el vostre ajut he aprés a apreciar el mestissatge musical, més enllà del pop dels 40 Principales. En part, per vosaltres, he aprés a estimar més la festa popular; la reivindicació d'allò just amb la música, tot i què no estiga d'acord al cent per cert en tot el que opineu. També, malgrat què, malauradament no compartim la mateixa idea de País Valencià, m'he ensenyat a respectar diferents punts de vista sobre eixe tema i he aprés a trobar punts de trobada: la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, que això sí, és de tots i es troba amenaçada per aquells que s'emboliquen en ella i després la marginen i desprestigien a l'hora de la veritat. I sobretot, finalment, gràcies a vosaltres he afegit una cançó més a la banda sonora de la meua vida que, passe el que passe, estarà unida a aquell moment en que vau passar a formar part d'ella.

Fins prompte!

Segon i últim concert d'Obrint Pas al que he assistit fins la data. Pedreguer 2012