0
comentaris
Esta setmana s'han complit 15 anys de
la mort d'en Carles Sabater.
– Carles què...?
Qui és eixe?
Eixa podria ser la reacció més normal
al comunicar esta efemèride.
Bé, doncs resulta que en Carles
Sabater va ser un músic i actor barceloní nascut a 1962. Com a
músic, va destacar per ser el cantant d'un grup català de rock
anomenat Sau. Este grup va editar onze àlbums des de 1987 fins a
1998. Entre les seues cançons més conegudes està Boig per tu,
un himne de l'anomenat rock català. Entre els fets més
importants assolits pel grup, a banda dels discos venuts –amb el
seu àlbum El més gran dels pecadors, van arribar a ser disc
d'or de l'època–, destaca haver participat al concert amb rècord
europeu de major assistència a un esdeveniment en un lloc tancat
junt a altres grups del moment i haver omplert la Monumental de
Barcelona amb un recital en solitari que posteriorment es va editar
en disc i on van comptar amb la col·laboració d'altres estrelles de
la música. Altre aspecte important del grup es que feien música en
català.
Una trajectòria professional gens
menyspreable la d'este tal Carles Sabater, no? Aleshores per què, de
segur que hi ha tanta gent del País Valencià que no coneix qui va
ser el Carles, ni qui són els Sau, ni tan sols potser que haja
sentit mai la seua cançó més important?
Podríem caure en l'error de considerar
Sau com un grup musical de minories.
Res més allunyat de la realitat. Amb els números que he exposat
abans no crec que se'l puga considerar com a tal. I per l'estil de
les seues cançons, m'atrevisc a afirmar que tampoc. Jo crec que si
el Carles Sabater i Sau no són prou reconeguts a casa nostra, és
simplement perquè provenien de Catalunya i cantaven en català.
I com
és possible que
ser d'una regió veïna que, a més, parla les mateixes llengües que
es parlen ací, siga la raó d'este desconeixement? Tenim
exemples ben clars d'artistes –que
canten en castellà, això
sí– de l'altra banda del
planeta que han triomfat com qualsevol cantant o grup nascut a casa
nostra. I ja no només els que canten en l'altre idioma que es parla
ací, sinó també els que canten en anglés. Inclús
qualsevol fet important relacionat amb la vida d'estos artistes és
amplament difós pels mitjans de comunicació. L'exemple que recorde
més recent i que pot il·lustrar el que dic va ser la mort d'Amy
Winehouse. Però també podem pensar com traspassen
fronteres els homenatges a
altres artistes que ja van faltar fa
més temps. Com pot ocórrer
que, amb un cantant i un grup tan propers geogràficament i
culturalment, el desconeixement siga la tònica general?
Per a
mi, la raó principal d'este desconeixement ve donada per
l'existència d'una barrera cultural, artificialment creada, per
evitar que tota manifestació d'este caire, provinent de Catalunya i
feta en català, arrele al País Valencià. Hui en dia, però, esta
barrera està més debilitada, degut al paper difusor de les noves
tecnologies
com Internet, que han popularitzat grups
com Manel, Els Amics de les Arts etc., però
en l'època de Sau, no existia
tot allò. L'única manera
d'assabentar-se de grups de
música en català era
gràcies a TV3, ja que
RTVV,
recordem, va vetar inclús als músics que feien música en valencià
i eren nascuts ací. A més,
eixe menyspreu cap al
producte en llengua pròpia, provinent tant d'ací com d'altres llocs
on es parla la nostra llengua, ha sigut la política generalitzada
dels mitjans de comunicació valencians i de les institucions –que,
al cap i a la fi, controlen, d'alguna manera eixos mitjans–,
interessats en esborrar tota relació cultural
amb altres territoris del
domini lingüístic comú. I
es que, sí, l'existència d'eixa barrera, a
la llum d'allò que ocorre amb altres artistes i grups musicals que
canten en altres llengües, només
obeeix a motius polítics.
No cal
tornar enrere en el temps per constatar això. Hui en dia podem veure
com la llengua encara és motiu de crispació per part dels qui ens
governa.
Gent que menysprea tota opinió qualificada sobre el valencià, quan
el que diuen eixes opinions
expertes i autoritzades
contradiu el que ells necessiten sentir. Gent que s'ompli la boca amb
la defensa de la nostra llengua, quan ni tan sols la parlen o la
transmeten als seus fills. I ara parle dels que ara ens governen,
però cal no oblidar als que ens van governar fins 1995, que tampoc
van fer massa per la dignificació de la nostra cultura i tot allò
que es feia en la nostra llengua. Mentre
el rock català era
amplament difós a Catalunya, ací ni es promovia ni s'alenava. Ni
tan sols es
feia –ni es fa– amb l'existència
de grups autòctons cantant
en valencià. I això que eren els d'ací.
La
conseqüència de tot això és
que mites
aliens però que cantaven en
la llengua d'Ausiàs March, com
Carles Sabater, siguen pràcticament desconeguts malgrat la
repercussió que va tindre la
seua trajectòria musical i vital
als seus llocs d'origen. I a
més, molts grups de música
que van nàixer a casa nostra, han
existit
i mort sense cap tipus de repercussió fora d'ambients
minoritaris. Però
d'este tema es podria parlar en altra publicació.
Per
tot, cal que, quan siga possible, des de les institucions,
es treballe per que casos com
el del Carles Sabater, el
grup Sau, i molts altres més conjunts i artistes que fan música en
valencià des de distints territoris, no es troben amb una barrera
creada només per aquells que, simplement no estan interessats en cap
manifestació cultural feta en el nostre idioma.